UNA BELLESA PER SALVAR EL MÓN:
Una bellesa per salvar el món:
Maria i el retorn dels fills a casa
INTRODUCCIÓ: buscant una bellesa salvadora
És el genial escriptor rus Fiódor Dostoievski qui va proclamar: “La bellesa salvarà el món”. Curiosament, ho digué qui més va “furgar” en el dolor i en les zones més fosques de la vida humana… Intuïm molta veritat en aquella frase, inspira, provoca… Ens preguntem: quina bellesa?
Serà la bellesa dels cossos perfectes, llavis, celles de la Top Model? Però sovint es tracta d’una bellesa freda, envoltada de l’aura de l’artificialitat… Serà millor la bellesa imponent de la naturalesa salvatge, la bellesa tranquil·la d’una posta de sol sobre el mar? Tot això ens connecta a la bellesa d’una benedicció original, de la Creació, l’Univers sencer com a regal meravellós… Però la naturalesa és tan bonica com terrible: naturalesa és també el regne dels depredadors, la llei implacable del més fort. La posta de sol sobre el parc del Serenguetti serà bella només si deixem fora de la càmera les hienes devorant viva la petita gasela!
La bellesa és irradiació del fons de l’ésser. Però per salvar els homes necessitarem una bellesa humana que ens faci creure en les possibilitats reals i concretes de la humanitat. Vull apropar-me avui amb vosaltres a la figura de la Verge Maria, guiats per aquesta intuïció: en el secret del seu itinerari trobarem algunes claus per obrir la porta a aquesta bellesa que cerquem.
Una bellesa que sigui també pont entre el misteri de Déu i els joves del nostre temps, aquest any en què la Immaculada Jove, patrona de la pastoral juvenil, és la Verge escollida per al nostre Certamen. Efectivament, la bellesa capaç de salvar el món haurà d’arribar a les grans ciutats del món, a la joventut que avui anomenem “cosmopolita”. Volem que arribi també als joves dels nostres pobles. Però és, que cada vegada més, és tota la joventut la que pertany a la “gran cultura” globalitzada. La dels joves des de Nova York a Tokio, des de Moscou a Rio de Janeiro: Shakira i Brad Pitt, Rihanna, Obama, Beyoncé, Di Caprio, Ronaldo, Taylor Swift, Messi… Però si volem oferir aquesta bellesa als joves i tocar-los en les seves contradiccions i ferides més íntimes, necessitem comprendre el nostre propi món i la nostra cultura tota ella. Com és sabut, els joves són el reflex i l’aparador, de vegades la caricatura del millor i del pitjor de cada moment de la Història.
- Postmodernitat i Generació Selfie
Si volem descriure amb algunes pinzellades la visió del món dels homes d’avui, ens caldrà parlar de les mortíferes Guerres Mundials del S. XX, la increïble obra d’extermini dels jueus a mans dels nazis, els Gulags soviètics, la Bomba atòmica nord-americana… de sobte l’home modern va despertar com d’un somni i va caure amargament en el compte que la Cristiandat, la Raó il·lustrada, el Socialisme, o la Ciència, que semblaven poder aportar el cel a la terra, el benestar per a tothom… han portat al contrari una capacitat reduplicada de destrucció massiva de milions de persones i de la terra sencera… L’home descobreix que qualsevol bonic i gran ideal pot ser l’excusa per un genocidi. Desemboquem en el desconcert i el desencant…
I què queda aleshores quan els grans ideals generen desconfiança? Doncs el petit ideal del jo: “yo, me, mí, conmigo”, l’aquí i ara, el carpe diem, la vida com un joc individual… El món al qual s’incorpora el jove sembla haver-se trencat en mil instants, promeses d’eternitat i de plaer en un clic, cada grup. El sociòleg González-Anleo descriu la generació jove actual com a “generació selfie”:
“Refleja el permanente ensayo del esto-soy-aquí-ahora. A los jóvenes ya no les interesa lo que ocurre a su alrededor, sino lo que les ocurre a ellos; a mí y a mis amigos, a mí y a mi grupo. Las segundas o terceras personas han desaparecido por ajenas, problemáticas, difíciles. No hay nada más allá del yo y del nosotros [1]
És també la generació del “m’agrada / no m’agrada” del Facebook[2]: vivim instal·lats en un present efímer sense Història, és a dir, sense un passat que ens identifiqui ni un futur comú que ens mobilitzi.
- El fill pròdig des de la perspectiva de Maria
Pensant en aquesta generació i en el món que l’envolta, voldria avui rellegir amb vosaltres la coneguda paràbola del fill pròdig (Lc 15,11-32)… i si em permeteu, ho faré des d’una perspectiva insòlita, la perspectiva de Maria de Natzaret! Encara que no apareix per a res dins la narració. Però és que no puc imaginar-me a Jesús creant aquesta paràbola sense la influència de Maria. Com deia el gran Paul Claudel: “Maria és el sagrament de la tendresa maternal de Déu”: i on millor que en aquesta paràbola ha quedat reflectida aquesta tendresa maternal?
La paràbola és ben coneguda, però potser no ho és tant el seu context. Un context clarament conflictiu: Jesús s’inventa aquesta paràbola per respondre a un atac frontal de la part dels seus adversaris: tu no pots ser profeta de Déu si t’ajuntes amb els dolents, amb els que infringeixen la Llei de Déu, amb els Bárcenas, els Putin, els Mario Conde (per anomenar un exalumne dels jesuïtes). Jesús els hi respon, a través de la paràbola: jo faig això, perquè el meu Pare és així! Déu mateix és qui m’envia a compartir taula i destí amb les prostitutes, els traficants i els borratxos. La bellesa de Déu és escandalosa.
Per altra banda, en el fills de la paràbola, el petit i el gran, hi veig reflectits tants homes i dones, tants joves d’avui, perduts entre mil miratges i promeses falses, ferits per un món fragmentat i dur. Que difícilment troben el camí de tornada a casa.
- … “i dilapidà la seva fortuna.”
Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”, “dóna’m el que és meu”: així comença la història del fill petit que marxa de casa. Vol posseir en exclusiva el que ja és seu. I ens veiem reflectits cadascú de nosaltres, en la nostra necessitat de posseir-nos i guanyar un nom, una fama, una imatge… Guanyar-nos alguna cosa a pols, per tal de ser reconeguts pels nostres mèrits, per les nostres possessions, davant de tothom.
Coneixem la història: “se’n va anar amb els diners en un país llunyà”. Amb la desconfiança del postmodern respecte de tot el que està ja establert, marxa lluny, creient que allò autèntic és el que sortirà d’ell mateix… però confonent la llibertat amb el dictat de l’instint. Estem en el regne de la visualitat i de l’instant, de l’epidermis, del plaer, del curt termini, dels vincles provisionals dins la “cultura líquida” (segons la famosa obra de Zygmunt Bauman).
Certament, la casa del “ego” té tantes habitacions! Cadascuna conté una necessitat a satisfer: el cos, la imatge, les opinions, la formació, la realització professional, l’equilibri afectiu… La casa paterna i materna del do gratuït queda lluny: estem en el regne del consum, de la compra-venda. Segons el precepte: “seràs vist, seràs consumit… o no seràs res!”. El consum ja no és una necessitat, sinó una identitat: sóc allò que consumeixo: el que porto, el meu lleure, la meva música… Dins una cultura “narcisista” en permanent recerca d’un mateix. Narcís, el símbol de la Postmodernitat, és tan autoconscient com caòtic, obsessionat pels propis defectes dins un entorn que empeny a l’aparença i a l’exposició pública contínua de les emocions (el regne del Facebook!).
- … i començà a passar necessitat
Els amics que rodegen a l’afortunat, desapareixen quan la fortuna s’esfuma. I la paràbola ens descriu la davallada a l’infern del nostre jove: “es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs”. Arriba a estar per sota de la vida del porc, símbol a Israel d’allò més baix i impur. Ha perdut fama i amics, només li queda ocupar-se de la seva fam.
I penso en l’individu postmodern que ja no compta amb cap ànima que guarir o salvar: el cos ha ocupat el lloc. El cos exposat, fotografiat en “selfie” o sense, el cos tatuat, el cos del piercing…. el cos és un capital a invertir. És l’escenari de les preocupacions més importants: font inesgotable de necessitats, plaers i desitjos, l’únic autèntic, aparentment… En l’Edat Mitjana l’home autèntic és l’home revestit de la seva armadura i la seva bandera: expressen els seus vincles i les seves fidelitats. Avui l’home autèntic es presenta nu: el seu cos és la seva veritat. Ja no hi ha una ànima que salvar, ara cal anar al gimnàs a salvar el cos.
I si les sol·licituds del cos són l’únic important, què fàcil és canviar la passió per l’addicció? En totes les seves formes: alcohol, drogues, pornografia, joc, vídeo-joc… la compulsió, la repetició… l’esclavatge… i direm que només els joves en són víctimes?
5. Llavors reflexionà…
El jove de la paràbola entra un moment dins seu. Reflexiona i es diu: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” Encara sembla una conversió superficial: és la gana la que el mou! Però tant és: s’ha aturat. La vida l’ha obligat a entrar dins seu. Tornarà a casa. Però no ja per “exigir” el que li deuen. Això ja li han donat, i ho ha malgastat. Per primer cop demanarà alguna cosa. No només hi ha una situació de pobresa i limitació reconeguda, sinó que el record d’un amor que un dia el va engendrar el mou amb una certa esperança. Creu en la possibilitat de ser acollit, ni que sigui com un jornaler… comença a rumiar el que serà l’inici d’una pregària: “Pare, he pecat…”.
- Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué
I el jove es posa en camí. Encara no té idea del que es trobarà. De fet no sap qui l’espera, no coneix qui l’espera. “Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué”. Se’ns descriu un pare o una mare? El verb “commoure’s”, en grec “splagnízomai”, significa literalment “remoure’s les entranyes”. La metàfora és clarament femenina: són les entranyes de la mare les que es commouen. És un moviment d’afecte irrefrenable. Com en aquell famós text d’Isaïes, on Déu expressa el seu amor indestructible: ¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria (Is 49,15)
És conegut el preciós comentari de Henri Nouwen al quadre de Rembrandt sobre aquesta paràbola. Es fixa en aquest detall insòlit: el fill que arriba brut està de genolls, és abraçat pels grans braços del pare, però les mans són sorprenentment diferents l’una de l’altra: una mà és d’home i l’altra és de dona! Rembrandt ha volgut expressar el que molts altres han vist: qui acull és pare i mare!
I segueix: “Corregué a tirar-se-li al coll i el besà”. I digué als criats: “De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també l’anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho. Qui sap estar en tots aquests detalls sinó una mare? Com Maria en aquelles noces de Canà: “no tenen vi” (Jn 2,1ss).
No és aquesta la bellesa que buscàvem? El fill arriba amb els vestits esparracats, amb la pols del camí, amb la humiliació del fracàs, amb el menyspreu dels qui s’han rigut d’ell, dels qui l’han manipulat, d’un món que et vol com a espectador mentre ets un bon consumidor. I si no et llença cap als marges on no ets ningú ni comptes per res…
Però el fill ara ha tornat a casa. Engega el discurset que s’ha après de memòria. Però el pare no el deixa acabar… En les presses del pare, en els seus petons i abraçades, en el seu tirar-se-li al coll, hi veig jo sobretot els gestos d’una mare. El gran Thomas Merton deia: “quan esmentem a Maria, de sobte tots ens sentim a casa, recordem que som fills”. No estem aquí davant la bellesa d’un amor excessiu, desproporcionat… com el que, en aquesta terra, veiem sobre tot en les mares!
- Fill, i tot el que és meu és teu
Aleshores el germà gran entra en escena:
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.” El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: “Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.”
Parlem de la paràbola “del fill pròdig” quan hauria de dir-se “del pare/mare misericordiós”. De fet ell és l’únic protagonista: el pare que és un amor incondicional que espera a casa el fill que ha marxat lluny. El fill petit, que representa a tot home, no ha entès ni què és la casa, ni com és aquest amor, ni qui és qui l’estima. O pitjor, ha malentès, tergiversat i pervertit aquest amor. És la història dels orígens, la de la serp, Adam i Eva. Tot comença amb un malentès que és sobre tot una tergiversació: en el símbol de la serp i les seves preguntes i manipulacions, hi ha el cor d’un home que no vol acceptar la condició de criatura, que vol ocupar el lloc mateix de Déu, ser ell Rei, Déu, centre del món, poder il·limitat.
El fill gran, incapaç d’entrar a la festa, s’equivoca tan com el seu germà petit: no han entès qui és el pare. El primer ha marxat buscant una autonomia que l’ha desconnectat de la vida. El segon s’ha quedat sempre a casa però com un esclau. Esclavitzat sota la Llei que ell mateix s’ha donat: “l’amor del pare, la benedicció, la salvació, te l’has de guanyar”. Ni un ni altre han comprès l’amor total i gratuït que han rebut des de sempre i per sempre.
Veig reflectit aquí l’home postmodern que som i el que Alain Ehrenberg ha caracteritzat com “el cansament del jo”. Avui som esclaus d’aquell imperatiu: “has de poder realitzar-te”: l’imperatiu del nostre “ego” competitiu, voraç, inflat. En la nostra societat de la llibertat, d’Internet i de la globalització, tot és possible, tot és a l’abast. Ja no tens excusa per no arribar a ser aquell que somies, aquell que desitges ser. Si no hi arribes, és que el desig que surt del teu Ego no és prou fort. I aquí està tota la innombrable literatura dels manuals d’autoajuda per corroborar-ho[3]. Tens el dret i sobre tot el deure de ser plenament realitzat, feliç perquè has realitzat els teus somnis! I per tant, en la indignació del germà gran, hi ha la nostra frustració: però si he fet tot el que calia! M’he tret de sobre la religió i totes les obligacions d’abans, he trencat amb tots els antics tabús, he viscut l’alliberament sexual i de totes les autoritats antigues, perquè no arriba la felicitat promesa!
La resposta del pare/mare convida a retornar el fill gran a aquella veritat que, de tan propera i simple, li havia passat desapercebuda tota la vida: fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Invitació a ser plenament el que ja és des de sempre: simplement fill. No pot ser res més, i no pot ser res menys. I ho és no per haver-s’ho guanyat, sinó com a do gratuït que ha rebut des de sempre.
Invitació a cada home i dona a deixar de lluitar i d’angoixar-se per arribar a no sé quina plenitud sempre pendent a l’horitzó, quan en realitat ja els hi ha estat donada: només cal rendir-se, rendir-se a una abraçada, deixar-se abraçar! Aquesta és la bellesa que pot salvar el món: l’abraçada d’aquest pare/mare de la nostra paràbola. L’abraçada amb què imagino que Maria acolliria a Joan al peu de la creu, abraçada inaugural de l’Església, quan Jesús diu a Maria: “Dona, aquí tens el teu fill”, senyalant a Joan el deixeble (Jn 19,26). També nosaltres avui, fills de la societat híper-democràtica, però en realitat sotmesos a les lleis socials, esperem descobrir al costat de Maria el que Sant Pau va viure com a profund alliberament:
“Mentre érem menors d’edat respecte a la fe, érem esclaus dels poders que dominen aquest món. Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills. I la prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: «Abba, Pare!» (Ga 4,3-6)
Maria, la plena de l’Esperit, va engendrar Jesús en aquest món. Va ser veritable, autèntica mare en tots els sentits. En ella Jesús tingué el model més proper, concret i precís de maternitat. En ella veié concretar-se què significa un amor incondicional com el de Déu. I Maria restà a prop dels deixebles quan aquests van ser engendrats com a Església per l’Esperit de Pentecosta. Amb Maria som convidats a obrir-nos plenament a aquesta realitat invisible i discretament poderosa: un Esperit que ens recorda el que som des de sempre, però encara no ho sabem, encara no ho vivim: fills, capaços de cridar “Abbà, Pare”. “Fill, tot el que és meu és teu”: Déu no ens pot donar res més que el que ens ha donat, és a dir, tot. L’Esperit és Ell mateix, la seva vida plena.
CONCLUSIÓ: la bellesa del retorn a casa i l’abraçada
Ens preguntàvem al principi, seguint a Dostoievski, “quina bellesa salvarà el món?”. I de fet el novel·lista continua la reflexió en una obra posterior, Els germans Karamàzov. Allà el jove Hipòlit, declaradament ateu, pregunta al príncep Mishkin: “i com pot la bellesa salvar el món?”. El príncep no diu res però va al costat d’un jove de divuit anys que està agonitzant. S’hi queda allà, ple de compassió i tendresa fins que el jove mor. Com dient que és aquesta bellesa la única que pot fer canviar els cors endurits. La bellesa del rostre arrugat del samarità que besa i amoroseix les ferides dels colpejats i deixats a la vora del camí. La bellesa Santa Teresa de Calcuta, icona cristològica i mariana del nostre temps. La bellesa descoberta precisament per un Dostoievski que cada any anava a Dresden (Alemanya) a veure el quadre de la Mare de Déu de la “Madonna Sixtina” de Rafael i s’hi passava hores contemplant-lo.
Aquesta és la bellesa del bon pastor que porta l’ovella perduda sobre l’esquena. Aquest és, diuen, Jesús mateix, un germà gran que, al revés que el de la paràbola, passa tota la vida a la recerca del seu germà petit (de tots els germans), i acaba sobre una creu, portant-lo en braços fins a la casa del Pare: “avui seràs amb mi al paradís” (Lc 23,43).
Haurà de ser la bellesa que atrau com ho fa una música, o com la olor de la llar… capaç de connectar amb el més profund de les persones, no obligant, sinó convidant, amb l’únic poder de l’amor. Des de la contemplació de la bellesa d’aquesta tendresa infinita de Déu reflectida en Maria, que aquest any redescobrim sota l’advocació de mare de la Misericòrdia, deixeu-me imaginar una veritable xarxa de persones, de tota raça, cultura i religió, que reneixen d’aquest amor gratuït i es posen en marxa a la recerca de tants germans petits, abatuts, humiliats, perduts. Allà on els trobin, més amb obres que amb paraules, faran renéixer en ells una esperança perduda. I els convidaran a la Festa que a casa des de sempre el pare i la mare han preparat per a ells.
Aquesta aventura comença avui i demà. El passat és el passat i ens convé recordar que el nostre Déu és el Déu del futur, i que cap època no ha estat ni estarà mai ni més a prop ni més lluny del nostre Déu que està sempre venint, com ens ho recordava aquest matí el senyor Bisbe.
Que ens hi ajudi la Mare de Déu, que avui venerem sota l’advocació Mare de Déu de l’Acadèmia, la Verge Blanca, en aquesta festa dels setanta anys de la seva proclamació com a patrona de la ciutat de Lleida, i en aquest any en què hem volgut tenir especialment presents als joves del nostre món. Moltes gràcies!
Alexis Bueno Guinamard, sj
Bibliografia
Llibres
– BAUTISTA, J.M., Cuaderno de Formación Permanente para religiosos nº 71 (J. M. BAUTISTA, Todo ha cambiado con la Generación Y). 40 paradigmas que mueven el mundo, Colección frontera-Hegian, Instituto Teológico de Vida Religiosa, Vitoria-Gasteiz 2010.
– EHRENBERG, Alain, La Fatiga de Ser Uno Mismo: Depresion y Sociedad (Coleccion Cultura y Sociedad), Ed. Nueva Visión, Madrid, 2000.
– GARCÍA ROCA, J.: La Galàxia dels joves: símptomes, oportunitats, eclipsis, Quadern Cristianisme i Justícia nº 62, Barcelona, 1994.
– GALBRAITH, J.K.: La Sociedad opulenta, Ariel, Barcelona, 1973.
– GONZÁLEZ-ANLEO, Juan María: “Consumidores consumidos: juventud y cultura consumista”, ed. Khaf, Madrid 2014.
– GONZÁLEZ-ANLEO, Juan María: “Generación selfie”, Ed. PPC, Madrid 2015
– NOWEN, H., El retorn del Fill pròdig, Claret, Barcelona, 1999.
– QUINTANA, Oriol, Filosofía para una vida peor: breviario del pesimismo filosófico dle siglo XX, Punto de Vista Editores, España, 2016.
Articles
– CABALLERO, Concha: Me gusta / No me gusta, en “El País”, 22 març 2014.
Pàgines web
– Leonardo Boff: “La belleza salvará al mundo”: Dostoyevski nos dice cómo
2014-05-02. http://www.servicioskoinonia.org/boff/articulo.php?num=636
– Horacio Bojorge SJ: Fuente: www.caminando-con-maria.org
– P. Antonio Rivero: Rasgos de María en el Antiguo y Nuevo Testamento.
Por: P. Antonio Rivero LC | Fuente: Catholic.net
[1] GONZÁLEZ-ANLEO, Juan María: “Generación selfie”, Ed. PPC, Madrid 2015.
[2] Concha Caballero “Me gusta / No me gusta” article a “El País”, 22 març 2014.
[3] Podeu veure en “Filosofía par a una vida peor” d’Oriol Quintana una interessant refutació d’aquet tipus de literatura.
“Refleja el permanente ensayo del esto-soy-aquí-ahora. A los jóvenes ya no les interesa lo que ocurre a su alrededor, sino lo que les ocurre a ellos; a mí y a mis amigos, a mí y a mi grupo. Las segundas o terceras personas han desaparecido por ajenas, problemáticas, difíciles. No hay nada más allá del yo y del nosotros