“… però no hi anà.”

Diumenge XXVI del Temps Ordinari – Homilia

“Ves a treballar a la vinya”: la invitació de l’amo, del propietari, del Senyor, del nostre Déu. Sempre la mateixa invitació, a tots! Encara que per a cadascú signifiqui coses diferents. Es tracta de treballar en l’obra del Pare, fer la seva voluntat.

I en definitiva, la única cosa que comptarà, al final: si hem anat o no! “Vaig tenir gana i em vas donar de menjar”: en definitiva, això, i res més…

 Totes les nostres pregàries, les nostres reflexions, les nostres excuses…. bla, bla, bla… “Vaig estar a la presó, i no em vas venir a visitar”. “Oh… és que jo tinc dubtes”… bla, bla, bla… Si els teus dubtes sobre el Déu “dels cels” t’impedeixen anar a la vinya… I si no, ves amb els teus dubtes a la vinya, a trobar el Déu que es troba en el germà!

“Oh, és que aquest era un borratxo, drogoaddicte, enganyava a la seva dona…”  Sí, però aquell dia, en aquella cruïlla, qui va donar la cara per aquell discapacitat… “Però jo era de la parròquia Sant Ignasi”…. i si el Rei Suprem, respongués: “perdona, parròquia Sant Ignasi?”.  No tothom qui diu “Senyor, senyor” entra al Regne. “Creure en Jesús”: els publicans i les prostitutes hi creuen…. és a dir que van a la vinya, ni que sigui en últim moment.

La gran dificultat per als homes religiosos d’aquell temps potser va ser que era tan humà el qui els parlava, tan poc armat de poders divins…. és el que descriu la nostra segona lectura, el famós himne de Filipencs:  “Ell, que era de condició divina… es va fer no-res,  un home qualsevol, obedient fins acceptar la mort de creu”. Déu tan humà, assenyalant-nos que el camí de la nostra resposta a Ell passa pels altres homes, pels nostres germans, pel seu cos, per les seves necessitats, per l’amor concret, pel diàleg amb els altres, per superar les fronteres ideològiques, de classe social, de raça, de cultura… i ara concretament, en els temps tensos en el nostre país…

I atenció, que el publicà i la dona de mala vida no és lloat per ser-ho: gent aprofitada, mentidera, lladres, que trenquen matrimonis… però aquests s’obren (alguns), canvien, trenquen el “xiringuito” que tenien…

Em faig algunes preguntes: que potser només qui no pot creure en ell mateix creu en Jesús? És que només qui ja no pot aguantar-se per si mateix es deixa aguantar per Déu? És que només qui no té res comparteix? És que només qui té les mans buides les obra? És que només qui no té res a casa deixa la porta oberta? No ho sé… on ets tu? On sóc jo?

“Ves a la vinya”: sempre la mateixa invitació, encara que per cadascú de nosaltres tingui en cada moment un contingut diferent: tingues cura de la teva mare malalta; no trenquis amb el teu fill addicte; mantingues unida la família malgrat l’amargor; segueix treballant a l’esplai per a educar profundament aquests nens i joves en el seu temps de lleure; lluita per formar-te en la teva carrera per a una professió al servei dels altres…

30 setembre 2017