Bon Samarità II – Recés 2018

Paràbola del Bon Samarità (II): el sacerdot i el levita

Dissabte Matí

Lc 10,30-32

Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.   Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda.  Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda.

– Després del primer “combat dialèctic” amb el mestre de la Llei, Jesús intueix  que el seu interlocutor s’ha obert una mica més. La seva autosuficiència, basada  en la seva saviesa, ha obert una escletxa. És el moment de proposar una paràbola: una eina que pot desmuntar les nostres seguretat. Un exercici d’imaginació que es pot tornar exercici subversiu:  «La pràctica de la imaginació és una activitat subversiva no perquè produeixi actes concrets i explícits d’oposició (que ho pot fer), sinó perquè considera provisional el present i es nega a absolutitzar-lo”.

L’apallissat

– “Un home baixava… va caure en mans d’uns bandolers… el despullaren, l’apallissaren i  se n’anaren deixant-lo mig mort”.

– Està nu, símbol de tota la humanitat exclosa, empobrida, condemnada a una vida indigna. Nu vol dir sense diners: en la societat de consum qui no pot comprar, senzillament no existeix.  En un primer moment, us convidem a imaginar l’escena, i a actualitzar-la: on són avui els apallissats, els trossejats i aixafats, els abandonats, els deixats al marge, els ningunejats, els sols, els fracassats?

– I jo, m’he sentit alguna vegada “apallissat” d’alguna manera? He pogut veure gent “passant de llarg”?

El sacerdot i el levita

– Estan lligats al Temple, lligats a l’essència de la fe jueva. Han de tenir una consagració total a Déu (primera part de la cita del diàleg entre el levita i Jesús).

– La Llei (religiosa i civil, tot junt) pràcticament els obliga a passar de llarg: prohibeix al sacerdot tocar un cadàver (l’home devia semblar mort) i molt menys si és d’un altre poble.  A l’estar nu, no podien saber…

– Entenem la pregunta  del Mestre de la Llei: qui són els altres a qui he d’estimar? Qui són aquells a qui  no estic  obligat a estimar o auxiliar? Quins són els límits ben delimitats de la meva caritat, preocupació,  cura…?

– Wittgenstein: els límits del llenguatge són els límits del món: què importants són les “definicions  de la realitat”  que  ens guien: el sacerdot i el levita probablement només van veure allà al costat del camí, un motiu d’impuresa del qual convé fugir. Nosaltres  no actuem en funció de la puresa ritual. Però els pobres segueixen essent incòmodes, fan pudor, ens compliquen a vida. I les raons per no aturar-se són múltiples: “ja hi ha entitats caritatives  que fan això”, “l’Estat és qui se n’ha d’ocupar”: i a més són certes… però…

– També hi ha teories que ajuden a “comprendre” a pobresa, a explicar-la… Un desajust inevitable del sistema que es pot resoldre amb recursos assistencials. Hi ha teories, hi ha visions del món que funcionen com a narcòtic. En el segle XXI l’«opi del poble» no és la religió, és el consumisme. El món com a supermercat: tot i tots tenim un preu. I els qui estan en els marges del sistema, els qui no poden comprar, no existeixen. Quins són els “discursos” que ens allunyen del patiment dels altres? Quins són els discursos que funcionen en el meu cap per explicar la realitat de les persones “excloses”: toxicòmans,  delinqüents, prostitutes? Com veig els “immigrants” que arriben en pastera? Il·legals? I els “manteros”?

– Hi ha discursos que afirmen que no hi ha víctimes, sinó “individus culpables” per no haver estat capaços de trobar el seu lloc en un món ple d’oportunitats al seu abast.

– Una cita dura de Sant Basili:

«Avar és qui no es conforma amb el necessari, i lladre qui pren el seu als altres. I tu, ¿no ets avar ni lladre, si t’estàs apropiant del que se’t va donar només perquè ho administressis? Si diem lladre aquell que despulla un que va vestit, direm d’una altra manera el que no vesteix un nu, podent-ho fer? El pa que tu retens és el del famolenc. Els vestits que guardes a les teves arques són del despullat. El calçat que es podreix a casa teva és del que va descalç. I en resum: estàs ofenent tots aquells a qui pots socórrer». Sant Basili, «Homilia sobre la paràbola del ric insensat (Lc 12)».

– Tal com diu el Papa Francesc (audiencia 27 abril 2016), comentant a paràbola, atenció amb l’actitud d’espectadors: “Frente al sufrimiento de mucha gente agotada por el hambre, la violencia y las injusticias… ignorar el sufrimiento del hombre, ¿qué significa? ¡Significa ignorar a Dios!”

 Preguntes per al grup (matí)

– 1) Per començar, com m’he trobat en aquest inici del recés: què m’està costant més? Què m’ajuda?

– 2) Jesús i el Mestre de la Llei: em reconec negociant amb Jesús? Jo també voldria un “programa detallat” que m’estalvií haver d’estimar sense límits?

– 3) L’apallissat: quins són els ferits que veig a la vora del camí des de la meva realitat?  Qui són els nostres “invisibles”? Passo de llarg?

– 4) Quins són els filtres que ens impedeixen de “veure” el que passa al nostre voltant?

– 5) Podríem donar exemples de situacions nostres o d’altres persones o d’institucions que “passen de llarg per l’altra banda” davant la presència del patiment? Per què creus que passa això?

 

PUNTS PREGÀRIA DISSABTE TARDA

 Paràbola de Bon Samarità (III): “vés tu i fes igual”

 Lc 10,33-37

Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. 34 S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar.

L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: «Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.»

Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?»

Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor.» Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual.»

 – El veié: Èxode: Déu va mirar els israelites i es va fer càrrec de la seva situació» (Ex 2, 23-25): «comprèn el que succeeix».  Veure (intel·ligència), jutjar (compassió, ètica),  actuar (compromís, política).

 – Se’n compadí: verb grec “splagnítzomai”:  Es commouen les vísceres, la matriu maternal davant el patiment de l’altre. Lc 7,12: és el que fa Jesús amb la vídua de Naïm que acaba de perdre el seu fill únic.  I  a Lc 15,20: el que fa el pare del fill pròdig. Un esdeveniment misteriós que ha passat en el cor d’aquell samarità, que l’ha atret vers el mateix moviment de misericòrdia de Déu envers els homes.

– S’hi acostà: aquest sol verb ho canvia tot:  per a la víctima, i per al samarità (la seva absència  marca la vida dels dos personatges anteriors). Difícilment podrem fer alguna cosa pels altres sense “desviar-nos del nostre camí”.

– “Definició  de la  realitat”: San Alberto Hurtado, inici d’aquell recés de Nadal amb senyores de la burgesia de Santiago  de Xile: “señoras, lo único  importante  que  está pasando estos días en Santiago, digno de ser meditado, es  que Cristo está en la calle y tiene frío”.

– Adela Cortina (cita per Pepe Laguna):

Hi ha una ob-ligació més profunda que la del deure. Hi ha una ob-ligació que neix quan descobrim que estem lligats els uns amb els altres; per això estem mútuament ob-ligats, perquè els altres són per a nosaltres “carn de la nostra carn i sang de la nostra sang”. El descobriment d’aquest lligam misteriós porta a compartir allò que no es pot exigir com un dret ni es pot donar com un deure. Perquè entra en l’ample camí de la gratuïtat.»

– El samarità,  vist  des de la Llei, s’impurifica. De fet, ja és, segons la Llei jueva, un traïdor i un heretge. Els samaritans són els qui van barrejar-se (familiarment i religiosament)  amb l’enemic i l’invasor  assiri. I nosaltres? Estem disposats a ajudar… però jugar-nos el nostre bon nom: personal i institucional? Arribar al cel amb les mans brutes o amb les mans  netes?

– Li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà:  l’oli és remei per suavitzar la cremor de les ferides. El vi té propietats antisèptiques. Què necessita l’altre? Ajudar és ben difícil… passa per la pregunta: què necessita? què tinc? què li puc donar? Escoltar el qui està a la vora del camí: Què esperen? Per què lluiten? Què callen? De què tenen por?

– El puja a la seva cavalcadura: primer cal baixar de la nostra pròpia cavalcadura: baixar del cavall… I portar a l’altre a la nostra pròpia cavalcadura… com un esclau porta el seu amo! El pobre és el meu Senyor!!! És l’equivalent del posar-se als peus dels deixebles i rentar-los els peus.  Compartir cavalcadura = compartir destí… arribar fins al final en aquesta solidaritat… fort, no? És el camí del Crist! Exemple de Grégoire.

– El dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: «Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.»  Potser era tot el diner que portava…? Sovint el que ens agrada és “sentir” que fem alguna cosa pels pobres… però fins a quin punt va apareixent en la meva vida la figura, el rostre, la història concreta de la persona: els seus somnis, les seves necessitats…

– El bon samarità-beduí de Saint-Exupéry: 1935. Antoine de Saint-Exupéry fent un viatge amb el seu avió, acompanyat del seu mecànic, cap a Vietnam, s’estavella en ple desert de Líbia. A punt de morir de set, els dos homes són salvats per una caravana de beduïns. Això ho narra l’autor del Petit Príncep:

“Un miracle, aquell àrab camina cap a nosaltres sobre la sorra com un Déu sobre el mar. Simplement ens ha vist. I penso en tu que ens salves, beduí de Líbia: t’esborraràs per sempre de la meva memòria. No recordaré el teu rostre. Ets l’Home i m’apareixes amb el rostre de tots els homes a la vegada. No ens vas mirar mai però ens vas reconèixer. Ets el germà estimant. I jo, de part meva, et reconeixeré en tots els homes. Et recordo sota un aura de noblesa i bondat, gran senyor que tens el poder de donar de beure. Tots els meus amics, tots els meus enemics en tu caminen cap a mi… i ja no tinc cap més enemic en aquest món (Terre des homes, cap. VII: “al centre del desert”)

 – Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a pròxim de l’home que va caure en mans dels bandolers?» / Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor.» / Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual.»  “Pròxim” és tot aquell necessitat que ens trobem pel camí. Jesús desmunta l’estratègia potser inconscient del lletrat (i nostres) per justificar-se a si mateix. La Llei vol casuística: aquest sí, aquell no; fins a tal punt; en tal circumstància… però l’amor de Déu no coneix aquestes distincions i barreres que a nosaltres ens agradarien.

 – Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual.”: ara has entès, ara fes igual. Resposta més profunda a la primera pregunta del Mestre de la Llei: què he de fer?

 – Com diu Pepe Laguna en el seu quadern: el samarità creient es descalça als marges dels camins, sap que trepitja un terreny sagrat en el qual el Déu de la vida es revela salvíficament en el destí dels seus preferits: els crucificats de la història. Déu ens està cridant des del  patiment de les víctimes. Déu en el Crist s’ha identificat amb tots els crucificats, totes les víctimes, tots els apallissats, mig morts, tots el qui  estan a la vora del camí

 

Preguntes per al grup (tarda 1)

– Què fa que el samarità s’aturi?

– Per què el samarità s’apropa?

– En l’actuació del samarità hi ha com els passos d’un camí, les baules d’una cadena: on creus que acostuma a trencar-se la cadena?

– Mirada à empatia-compassió à apropament à la bena: l’acció per alleugerir el patiment de l’altre à pujar a la pròpia cavalcadura: el compromís à portar a l’hostal: risc de compartir el seu destí…

– Des de la perspectiva de l’amo de l’hostal: què és per a mi acollir l’altre? Quan he estat jo acollit per altres? Com m’he sentit?