TERRA D’ÀNGELS (AS IT IS IN HEAVEN)

Aquesta pel·lícula pertany al gènere del que es s’anomena «cinema espiritual» i que va ser un èxit en la taquilla a Suècia, el seu país de producció, el 2004. Malauradament, aquesta pel·lícula de Kay Pollak ha estat projectada amb diversos títols en els diversos països de parla hispana: Com en el cel, Així a la terra com al cel, Terra i àngels, etc.

Són diverses les perspectives des de les quals podem analitzar el treball d’aquest director. Alguns ho han fet des del punt de vista del lideratge: com un triomfant director d’orquestra de primer nivell torna al seu país natal i aconsegueix el miracle de treure el millor de cada un dels membres d’un cor d’una senzilla església protestant. Refinant el caràcter «brut» de cada un d’ells, fent-los connectar amb el «to propi» musical de cada un d’ells aconsegueix una bella harmonia on fins i tot el disminuït psíquic del poble (del qual ningú espera res) també té cabuda. I no només això, sinó que serà el que doni el to inicial a falta del mestre, perquè d’això es tracta: que el grup pugui créixer i harmonitzar sense arribar ja a necessitar al mestre «mediador». El protagonista ha sabut veure dignitat allà on els altres veuen un «gras», o una dona «immoral», o a un «ximple», etc.

Per això, la pel·lícula té una clara lectura teològica, cristològica i eclesiològica. El protagonista és un director d’orquestra que arriba a triomfar a la terra de Mozart però a costa de la seva salut, i està a punt de morir d’un atac al cor. Decideix llavors tornar al seu poble natal on aconseguirà realitzar el seu somni: fer el món més bell per mitjà de la música. Paradoxalment no ho va aconseguir des de dalt, amb les grans orquestres, i no obstant això es proposa aconseguir des de baix, amb un cor de veus mediocres. Pretén la comunió universal de veus de diversos tons a través d’una representació mai vista fins llavors.

El protagonista reprodueix llavors la vida de Jesús. De fet ja en la primera escena de la pel·lícula li veiem colpejat quan era nen, manifestant ja el rebuig que la seva vida generarà. La seva mare se l’emporta del poble revivint així l’experiència de la fugida a Egipte de la Sagrada Família.

La seva tornada ja de gran recordarà a l’experiència fallida de Jesús a la sinagoga del seu poble. El protagonista de la pel·lícula anirà sent progressivament rebutjat pel pastor protestant del poble. L’antic fariseisme, moralista, hipòcrita i condemnatori quedarà representat per aquest clergue. El perdó, la vida, l’alegria i la valoració de l’interior de l’ésser humà propis de Jesús quedaran representats pel bon fer del protagonista. Fins i tot cada nom és escollit segons un simbolisme: la noia perduda entre enamoriscament i enamoriscament rep el nom de Lena (= Magdalena) i la solista, Gabriel (a). Tampoc faltarà un personatge que representarà a Judes.

El director de la pel·lícula considera que l’Església ha caigut en els errors del fariseisme. Ja des del principi veiem al pastor amb una escopeta i un feligrès matar un pobre animal. La seva violència queda així més arrelada en l’Antic Testament que en aquell Nou Testament que el pastor hauria de defensar. Si el cristianisme va ser expulsat de la sinagoga, també ho serà el cor. La casa del protagonista no és una casa qualsevol: és l’antiga escola. L’Església sembla estar cridada a quedar substituïda per la «escola», la indoctrinació per la «educació», com si d’Israel haguéssim de passar a Grècia. Fins i tot el mediador (i per descomptat l’Església mediadora) estan cridats a no ser ja necessaris en el nou somni.

La proposta cristiana de la pel·lícula aposta clarament per una perspectiva gnostizant. Una acusació de la dona del pastor a aquest esdevé central i revelador: «el pecat no existeix i la mort tampoc existeix». L’Església s’ha inventat el pecat per poder tenir la clau de la salvació, s’exclama. ¡Extraordinària acusació que l’Església hauria d’acollir com interpel·lació!

No obstant això, l’Església sempre va voler moure entre el rebuig de dos extrems: el de l’fariseisme moralitzant centrat en el compliment exterior de la llei, i el gnosticisme que va acabar permetent tota moral ja que la salvació radicava en el coneixement. El simbolisme de l’escola, la no existència ni de la mort ni del pecat i la descripció de tots els nens com àngels ens situa a la pel·lícula en aquesta cristologia. Fins i tot el fet (¿impossible?) Que el protagonista no sàpiga anar amb bicicleta pot interpretar-se com la d’un àngel baixat del cel al que algú ha de ensenyar-li el món. Lògicament l’escollida és Lena, qui li ensenya aquest i «altres mons», com es veu al final.

No hi ha mort perquè l’essència de la persona és el seu to, la seva música interior crida a entrar en harmonia amb la música còsmica de la qual tot home hi participa.

No hi ha dubte que aquesta filosofia ens obre a l’experiència de la unitat i de la bellesa universals, però si no hi ha mort, tampoc hi ha assassins; i si no existeix el pecat, tampoc botxins. Em sembla que si volem prendre’ns seriosament el crit de la víctimes del nostre món, no hauríem integrar massa ràpid el seu sofriment en una saviesa divina universal que sap per què succeeixen les coses. Si no hi ha mort ni pecat, potser la Shoa no hauria de semblar tan terrible. Després de tot, només les estarien robant a aquestes ànimes eternes alguna cosa accidental i caduc com es el seu cos.

Si Jesús va voler assumir la mort fou per prendre’s seriosament les morts dels innocents.