IX POSADA “FUENTES DE LUZ Y VIDA” L’Arca de Moià (1)

Queridos amigos: no sabéis lo contento que estoy de estar aquí con vosotros, y las gracias que doy al Señor porqué esta maravillosa Arca de Noé, nos sirva hoy de refugio y de posada. Aquí estamos a cubierto de diluvios y desgracias, al lado de personas que llevan a Jesús en el corazón, que son sus enchufados.

Quiero agradecer a los posaderos de este Arca, residentes, asistentes y personal, que nos hayan dejado compartir esta mañana con ellos. Singularmente al director Ramon Ribas y a Roser Blazquez que pilotará los testimonios, queremos mostrarles nuestra gratitud.

Ya que Jean Vanier, fundador de El Arca, no está aquí, me gustaría compartir con vosotros la pequeña historia de Francis que él cuenta mucho mejor que yo. Francis es un   chaval joven, que tiene una discapacidad intelectual. A los once años hizo su primera comunión. Durante la comida de familia, el tío y, a la vez, padrino de Francis fue a decirle a su madre: ¡Que Eucaristía más bonita! ¡Qué pena que Francis no haya podido entenderla! La madre se sintió herida por la actitud del hermano. Al verla así, Francis fue a decir a su madre: ¡No te preocupes mamá! ¡Jesús me quiere como soy!

Francis es signo de Jesús, forma parte de ese grupo de pequeños junto a los cuales Jesús se llenó de alegría y dijo:” Te doy gracias Señor porque has escondido estas cosas a los sabios y entendidos, y las has revelado a los pequeños”.

Se que para las Comunidades del Arca el gesto de lavar los pies es muy importante. Se sientan en círculo y uno comienza a lavar el pie a la persona que esta a su derecha, secándoselo con respeto. Después esta persona pone su mano en la cabeza del que acaba de lavarle y reza en silencio un instante, justo antes de arrodillarse para lavar el pie del vecino de su derecha. Si por lo que fuera alguien no quiere que laven su pie, alarga su mano, y esa será lavada. Este gesto es el símbolo de la humildad del amor que nos invita todos a estar al servicio de los demás y a manifestarles su valor.

Bueno amigos, pues empezamos la novena Posada, como dice en el guion que todos tenéis, con los testimonios de El Arca.

Miguel Angel Moll

El Arca de Moiá, 27 de octubre 2018

Aquí podeu veure el reportatge grafic de la IX Posada a Els Avets: 

 

---

El texto que sigue es una síntesis del testimonio que nos regaló Roser en la Posada. Es un texto para meditar y despojarnos de muchas capas que nos sobran para llegar a la esencia.

Roser Blázquez, lleva más de 18 años atendiendo en comunidad a los residentes del Arca Els Avets de Moià  (Barcelona).

Su   profunda reflexión es fruto de esta larga experiencia , de su finura espiritual y  de sus diversas fases emocionales  vividas.

---

L’ESPIRITUALITAT DE L’ARCA

 Des d’on compartiré avui?

 Entenc l’Espiritualitat com aquella dimensió de l’home/dona que ens transcendeix, ens humanitza, ens fa anar més enllà del quotidià en la recerca de sentit i de plenitud de la vida

 Les religions ens ajuden a caminar en aquest sentit però no tenen l’exclusiva d’aquesta dimensió inherent a l’home/dona.

Amb guiaré per TRES PARAULES CLAU per explicar l’espiritualitat a l’Arca. Complementaré amb cites de l’Evangeli.

RELACIÓ – TRANSFORMACIÓ – SIGNE

 RELACIÓ

1. La trobada: la fortalesa

Les persones arribem a l’Arca amb motivacions molt diferents: per un COMPROMÍS SOCIAL, per la dimensió COMUNITÀRIA, per una opció de FE, pels intercanvis INTERNACIONALS, a experiència PROFESSIONAL…

Però, bàsicament, tenim un tret comú o motivació: un COMPROMÍS vers els més

“necessitats”, una actitud de SERVEI, bona disposició per a fer un MÓN MILLOR, més JUST per a tothom.

Apunt d’evangeli:

EL BON SAMARITÀ (Lc 10, 25-37): actitud de “compassió”, li assegura una bona assistència, un sostre, salut…

 FER COSES BONES PELS ALTRES ens fa sentir bé, gent sana, compromesa…

Però, amb bona voluntat, ho fem des d’una posició de FORTALESA, del qui sap què necessita l’altre i té per a donar, davant d’un altre que ens necessita.

Algunes preguntes que em faig:

Però, amb la nostra bona voluntat, no continuem mantenint un model de forts i febles (gent que sempre dona i gent que sempre rep)?

No mantenim la persona amb discapacitat com a “objecte” de la nostra solidaritat?

 La crisis: la feblesa

Després d’un temps, toquem de peus a terra, la REALITAT s’imposa. No tot és tan bonic ni ideal!

• Topo amb el SOFRIMENT de l’altre (ABANDONAMENTS, MALALTIA, FRAGILITAT…) que emmiralla el meu propi sofriment.
• Topo amb la VIOLÈNCIA (fruit de la FRUSTRACIÓ que comporta la seva dependència) i que desperta la meva pròpia violència i sacseja la meva pròpia frustració.
• Topo amb els LIMITS de l’altre (passen anys i tot es repeteix), els meus, de la els meus companys/es (dificultats en els equips, lideratges…) i de la comunitat (a vegades una vida comunitària més pobra de la que jo desitjaria). Els límits de l’Arca internacional, també…

Caic del propi pedestal, de la “idealització”. I també, jo, quedo en situació de FEBLESA perquè l’altre em descol·loca.

I, en aquest moment, sembla que l’únic que li importa a la persona acollida de mi, no és la meva capacitat de gestionar, d’organitzar, de fer activitats, sinó la meva capacitat d’ESTIMAR (d’estimar-LO), la FIDELITAT en la relació, DE SER-HI malgrat tot…

3- El vincle: l’equilibri

Aleshores apareix el vincle afectiu, que ja no entén de fortaleses, opcions o capacitats personals, desitjos d’un món millor. És la trobada d’un TU amb un JO. Concret. De dues persones úniques, que s’importen, es valoren més enllà de les mancances o fortaleses de cadascú.

No és una relació d’igualtat (les persones mai som iguals), però sí és una relació de RECIPROCITAT. “Tu ets important per mi”, “Jo sóc important per tu”.

ESTIMAR no com un sentiment sinó com una ACCIÓ QUE CULTIVA L’ESPERIT, una manera de relacionar-nos, de RECONÈIXER-NOS com a ÚNICS I VALUOSOS.

 Apunt d’evangeli: JESÚS RENTA ELS PEUS ALS DEIXEBLES (Jn 13, 1-20).

un gest que l’ARCA ha fet seu: de RECIPROCITAT que DIGNIFICA tota persona però que, a l’hora, posa en situació d’HUMILITAT. Tothom renta i és rentat. Servir i deixar-se servir, donar i rebre. En aquest gest no hi ha fort ni feble. TRENCA ESQUEMES, TRENCA LA LÒGICA HUMANA I ENS SITUA EN UN PLA DIFERENT.

TRANSFORMACIÓ

A partir d’aquí, CANVIA LA MEVA MIRADA VERS L’ALTRE amb qui he establert un llaç molt més profund. Començo a VEURE i ESCOLTAR de manera diferent. NO ÉS FÀCIL (inèrcia a fer de “Bon samarità” m’arrossega!)

Descobreixo ara que TOTA persona és “COMPLETA”: té somnis i desitjos… té NECESSITAT de rebre i NECESSITAT de donar. Que vol estimar i sentir-se estimada. Tots volem ser, SENZILLAMENT, PERSONES, I VIURE en PLENITUD. Que pugui decidir sobre la seva vida. REALITZAR-NOS. CRÉIXER. I SER FELIÇOS.

Apunt d’Evangeli:

 Recordar com Jesús s’apropa a les persones marginades del seu temps (cec, leprós, l’endimoniat, dona…), no des d’una posició de superioritat sinó des de la proximitat, del tu a tu, d’escolta profunda (tu ets important per mi). Això és el que el TRANSFORMA. La nova mirada de Jesús és la que cura, que salva, que DIGNIFICA l’altre i li retorna la qualitat de FILL/A DE DÉU que li ha estat presa per la societat que els ha condemnat a viure al MARGE, a mercè de la gent de bona voluntat. A més a més Jesús demana la seva implicació, un gest que el retorni al ser “subjecte” de la seva pròpia vida.

  Trobada de Jesús amb la DONA CANANEA (Mt 15, 21-28): un bon exemple de reciprocitat i de transformació mútua. Jesús es deixa qüestionar per algú suposadament “inferior” a ell (dona i estrangera). I, gràcies a ella, canvia la seva manera d’actuar.

 A partir d’aquí comencem a caminar, junts, en una nova direcció.

-nivell personal:

vincles personals

 -nivell comunitari:

lloc de la persona acollida al sí de la comunitat. Demana una CONSTANT reflexió.

I una opció clara per a anar transformar la societat (canviar la mirada).

 SIGNE

Diu Jean Vanier que l’Arca no és una solució, és un SIGNE. Signe que, una manera diferent de relacionar-nos, és possible!

 Un lloc de reciprocitat, de transformació mútua. Font de LLUM I VIDA.

 L’Arca mai ha tingut vocació de fer grans institucions per arribar a molta gent.

Al contrari, som petites COMUNITATS DE VIDA, amb uns trets comuns:

 Relacions de proximitat.

 L’acollida (voluntaris, amics…)

 La senzillesa de vida (vida familiar, anar a comprar, fer el sopar, sortir…)

 El sentit de la FESTA: ho celebrem tot!

 Arrelades al seu entorn (cadascú fa activitats al poble, participem festes locals…)

 Obertes al món (dimensió internacional de la Federació, comunió)

 Apunt d’Evangeli:

 Paràbola del gra de mostassa Mt 13, 31-32

A què s’assembla la Federació de les comunitats de l’Arca? A un petit gra de mostassa, la més petita de les llavors, però que quan arrela és capaç de transformar-se en arbre realment majestuós.

 Per acabar… un testimoni de vida:

La Mª Luisa. Una persona amb una vida molt dura, cuidant vaques, vivint al marge. Quan la vaig conèixer gairebé no parlava, sempre tancada en ella mateixa, de mal humor. Desconfiava de tot i de tothom. Després de molts anys a la comunitat de Moià, va morir sentint-se estimada i estimant, fent broma i rient. Una dona amb un gran sentit de l’humor. Va morir feliç.

Només per ella, l’Arca, la comunitat d’Els Avets ja té sentit d’existir. Ella és SIGNE.

Roser Blázquez,

Comunitat Els Avets de Moià -Comunitats de l’Arca de Catalunya (Barcelona)