REALMENT, NO SABEM QUI ÉS DÉU [ALEXIS BUENO SJ]

5 Apr

REALMENT, NO SABEM QUI ÉS DÉU

Diumenge IV de Quaresma 
Dissabte 30 març 2019
La paràbola mal anomenada “del fill pròdig” és d’un dels cims de la Bíblia. Jesús hi explica de manera insuperable qui és Déu, com és Déu. Un text que ens cal llegir i rellegir. Hem d’introduir-nos una i altra vegada dins la narració, sentir-nos-en protagonistes. Sentir-nos fill petit i també fill gran. Comprendre’ls per dins. Veure que som com ells. Donar-los la raó. I així descobrir a poc a poc la sorpresa, l’enormitat de l’amor i la bondat del cor de Déu. Encara no ho hem entès, encara no ho hem tastat, encara no ens ha arribat prou endins… Si així fos, la nostra vida aniria canviant. Els altres podrien anar reconeixent en nosaltres les marques, els trets, els gestos d’aquest pare tan especial en què estem destinats a convertir-nos cadascú de nosaltres.

Cal llegir, entrar en la història, i després fer silenci. Poc es pot afegir. El fill petit diu: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. En la cultura jueva és l’ofensa màxima: considerar que el pare ja és mort, quasi desitjar la seva mort. El fill està dient que no vol tenir res més amb el pare. L’ha reduït a algú que li deu la seva part. Necessita trencar amb el món familiar, vol construir la seva vida, vol ser autònom. Vol demostrar-se a si mateix i als altres el que val.

Els silencis del pare són molt importants: cap recriminació, cap amargura visible. Senzillament se’ns diu que ”els repartí els seus béns”. I comença la davallada als inferns d’aquest home jove: “se n’anà cap a un país llunyà”, “dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta”. Imaginem la seva frustració, la seva soledat, la ràbia que comença a acumular contra si mateix.

“Vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat”. Arribem al fons del pou: “Es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava”. El porc és l’animal impur, intocable. L’home jove està per sota dels porcs. No té per menjar ni el menjar dels porcs!

I reflexiona: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam!”. Atenció, no s’ha convertit! Simplement té gana. Això sí, comença a pensar. Recorda el que havia oblidat, que té un pare. I es prepara el seu discurs. Sap el que és just. Sap que com a fill va trencar amb el pare. Sap que no té dret a reivindicar més que un lloc entre els seus treballadors. I agafa el camí de retorn cap a la casa del pare. Quantes vegades he pensat que tota la nostra vida és aquest retorn…

El relat és precís en els detalls: “encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué”: fixem-nos-hi, se’ns està suggerint que el pare cada dia anava a l’entrada de la finca a veure si el seu fill tornava. El fill encara és lluny, el pare el veu. Sempre ha estat mirant. Tota la iniciativa la té el pare: “corregué a tirar-se-li al coll i el besà”: de part del pare, es pot afegir res més?

Però el fill comença el seu discurs: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”…. El pare l’interromp. No el deixa acabar. No li interessen les seves fórmules buides que sorgeixen d’un cor que encara no ha entès res. No és el moment de les paraules, sinó dels mil gestos de l’amor: “porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho…”. Només el pare sembla haver comprès la única veritat aquí en joc: “aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”.

Aquest és el nostre Déu! Així és el nostre Déu, i nosaltres encara on ho sabem. El Déu que tenim inconscientment al cap és el del germà gran, que ara apareix en escena, amb la seva lògica inapel·lable, amb la seva justícia tan humana. Quan li diuen que ha tornat el seu germà i està començant la festa, ell no hi pot entrar. S’indigna. El pare surt, li demana d’entrar. No se’ns diuen les seves paraules. El pare tot ho diu amb els seus gestos. I ve el discurs i la recriminació del germà gran: “He passat tants anys al teu servei… no m’has donat mai un cabrit…. ara que torna aquest fill teu [fixem-nos que no diu “aquest germà meu”] després de consumir els teus béns amb prostitutes, fas matar el vedell gras?”.

Aleshores arriben les paraules decisives del pare: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Així descobrim l’error en què ha viscut el fill gran: no ha entès qui és el pare i que tot a la casa era seu. La casa del pare és la casa del do, de la gratuïtat, de l’amor incondicional. Cap dels dos germans havia entès això. I el pare vol reunir els dos germans, refer la fraternitat: “aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu”. Com canviaria la nostra vida si anéssim descobrint les entranyes d’aquest pare! Vivim a casa seva, som els germans grans que s’esforcen en complir amb els manaments, però no hem entès aquest amor! No hem entès la paràbola que hauríem d’anomenar paràbola del pare (Déu).

I una darrera reflexió: Jesús s’inventa aquesta paràbola per respondre a les acusacions de la gent benpensant, la gent “de missa” que li diu: tu no pots ser un home de Déu, perquè aculls els pecadors i menges amb ells (vegeu l’inici de l’Evangeli). Jesús els hi està responent: jo faig això perquè així és el meu Déu! Déu envia els germans grans a la recerca dels germans petits perduts, per portar-los a la festa de la casa del pare, per guarir-los amb aquest amor que no s’apaga mai. La prova que encara no hem entès és que a nosaltres normalment no ens acusen com a Jesús d’estar rodejats de males companyies, de “pecadors”, de gent de mala reputació… Encara estem lluny del nostre destí: ser com el pare de la paràbola o com un germà gran a la recerca dels germans petits.
* Per cert, recomano molt i molt la lectura del llibre de Henri Nouwen “El retorn del fill pròdig”: un comentari preciós de la paràbola, del quadre i de la vida de Rembrandt. Pur evangeli.

Alexis Bueno sj

 

Lectures

1a) Josuè 5,9a.10-12

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte». Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

2a) Segona Corintis 5,17-21

Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.

Evangeli Lluc 15,1-3.11-32

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».

 

Deixa una resposta

*


*