No tinc por de res, sé de qui m’he fiat!

HOMILIA: no tinc por de res, sé de qui m’he fiat!

– «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”.  Per tant, podríem dir que la serenor dels nostres cors és un índex de la nostra fe, de la nostra confiança en Déu. Sant Pau diu:

Sé de qui m’he fiat. i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat confiat. Per això suporto aquests sofriments, i no me n’avergonyeixo (2a carta a Titus 1,12)

– Necessitem confiar, necessitem els nostres cors serens, necessitem no pensar tant,  deixar-nos anar… l’acròbata confia en les mans del seu company que l’agafarà a la sortida del salt mortal. I si no, en la xarxa de seguretat posada allà al fons.

Confiança i desconfiança en el món d’avui

– Confiem, confiem contínuament en la nostra vida quotidiana.  Jo m’encarrego dels comptes de casa: vaig a buscar diners al Caixer Automàtic. Sempre comprovo que m’han donat els bitllets que he demanat. Però realment, després de tants cops, em sorprendria tant que s’haguessin equivocat. En això, encara que dels bancs en algunes coses no em fio, però…  Confiem en el metge, d’entrada, quan ens diu que hem de fer règim, que la tensió alta prové de tal o qual cosa. Confiem en els mecànics del cotxe… Fins que alguna cosa fa entrar un dubte en aquella confiança.

– Confiem en el nostre marit, en la nostra muller. Potser hi ha hagut trencaments en aquesta confiança. També hi ha l’ocultació i la mentida dins el matrimoni! Només cal veure la televisió, les revistes del cor, la realitat quotidiana, escoltar les converses al mercat… però també després d’una infidelitat i un retrobament, i un perdó, i una reconciliació pot renéixer una confiança encara més sòlida, més real, més provada.

– Hi ha persones a qui els hi costa molt confiar. Hi ha gent més desconfiada. A qui no li han dit algun cop allò del “En este mundo, no te fies ni de tu padre”? La vida és una combinació complexa de confiança i de desconfiança: l’empresari no es pot fiar d’entrada de molta gent. Hi ha tanta publicitat. Tothom pretén ser un proveïdor segur i complidor, un client fidel, un soci estable… tothom et ven el millor producte… Però fins i tot en el món més competitiu, al final et fies de persones… si no, és insofrible. Fins i tot els delinqüents, que han de mentir i amagar les seves intencions, necessiten els col·legues que siguin “legals” com es diu: és a dir, de fiar…

– Vivim en la societat del risc, de la por, de la desconfiança. No només envers els polítics. Prosegur, “Securitas”, agències d’assegurances, portes, tancats, passwords… Ara hi ha hagut aquest atac de hackers a telefònica, la Balena Blava, l’assetjament, els abusos, el terrorisme, el ciberterrorisme…. De qui em puc fiar? Com aquell savi que deia: de jove creia en Déu, ara només crec en Déu.

– Confiem zones, parcel·les de la nostra vida: el nostre cotxe, el nostre ronyó, els nostres diners, la seguretat econòmica dels nostres fills… i ens fiem després de tenir proves, i mentre no hi hagi sospites… Encara estem lluny de la confiança que se’ns proposa avui.

Què és la confiança?

– Aquesta és la pregunta: en el fons, què és la confiança? Una combinació de vàries coses:

– Confio en què el que veig per fora d’aquesta persona concorda amb el que hi ha per dins: transparència.

– Confio que concorda el que diu i el que fa: coherència

– Confio que el que diu ara es mantindrà en un futur: estabilitat

– Confio que aquesta persona té la capacitat de fer el que diu: solidesa, força

– Confio en què jo sóc prou important per a aquesta persona com per a què vulgui mantenir el que m’ha promès a mi: i a això li podríem dir, amor.

Confiar en Déu a través de Jesús

– Doncs bé, avui som convidats a la confiança més total i profunda en Déu, a través de Jesús. “Qui em veu a mi, veu el Pare”. En comunitat, en lligam amb tota la cadena dels testimonis que al llarg de la història ens lliguen a Jesús, avui som convidats a dipositar tot el nostre crèdit, tots els nostres fons, la nostra casa, les nostres claus, els nostres passwords, a descansar i despreocupar-nos de nosaltres mateixos. I no una parcel·la de nosaltres, sinó TOT: el nostre ésser més profund, les nostres pors més amagades, les nostres inseguretats, el nostre futur, la nostra salut….

– I com? I per què? Doncs perquè el mirem a Ell, perquè ens enamorem d’Ell, perquè Jesús és de fiar, perquè intuïm que només ell té “paraules de vida eterna”, perquè els seus ulls no enganyen, perquè va portar la seva vida fins al final, perquè no va deixar de la mà ni els més petits ni els més insignificants, ni els més pecadors: aquestes són les “obres” que el Pare feia a través d’Ell. En Ell, com més el coneixem, es donen aquelles característiques dites abans de la manera més fonda: transparència, coherència, solidesa, amor…

– “Qui em veu a mi veu el Pare”: la nostra confiança total apunta a Déu, i Jesús avui se’ns presenta com “camí, veritat i vida”, camí vers el Pare, vers Déu. Avui ho podríem dir així: en Jesús se’ns descobreix que el nucli més profund de la Realitat, de tot l’Univers, és l’Amor, i no qualsevol amor. Un Amor que baixa, que descendeix, que ve a buscar fins a la més petita i desfeta de les criatures humanes, i dona la vida, i perd el temps, i espera i és pacient… “tant de temps amb mi, Felip, i encara no em coneixes?”.

– És l’experiència dels primers deixebles, experiència increïble i única de la Resurrecció i la Pentecosta: endinsar-se en el misteri que habitava Jesús, home autèntic com ells, però “camí, veritat i vida”: i ho van anar descobrint després de la mort de Jesús. I això els va donar una força increïble, per anar fins als límits del món, sense por de la seva salut, del seu confort, de la seva seguretat o de la seva vida: “Us ho dic amb tota veritat: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans”.

– Perquè la confiança és el contrari de la por i de la paràlisi. La confiança ens fa avançar. Ens fa caminar, i la confiança crea vincles. Hi ha actes de confiança que són creadors: perquè tu et vas fiar de mi, jo he respost fins molt més enllà del que em pensava. La veritable confiança ens va despullant de tot el que no mereix confiança, de totes les nostres superficialitats i materialismes. Quan confiem en Déu, perdem la por, i som capaços de l’amor. Capaços d’estimar i no preocupar-nos massa: “no veieu els lliris del camp, que ni cullen ni sembren, i el vostre Pare celestial els vesteix d’una manera meravellosa?”.

– Aquesta mena de confiança no ens torna ingenus: sabem ser prudents en aquest món, com dèiem abans, però som com aquell navegant al timó que coneix tant el seu vaixell que enmig de la tempesta no té por.  “El nostre cor reposa confiat, com un nen a la falda de la mare” perquè l’àncora del nostre cor està en Déu. I aquesta pau i serenor res del món no ens la pot arrabassar.