HOMILIA: EN DÉU TORNEM A CASA
VI Diumenge de Pasqua
21 maig 2017
HOMILIA: en Déu tornem a casa
Si m’estimeu…
– “Si m’estimeu”: tot comença per aquest condicional, que és una invitació: “estimeu-me com jo us estimo, guardeu aquest amor, quedeu-vos-hi, romangueu en aquest amor i aquest Esperit”. Condicional, invitació: no s’hi pot obligar ningú” Però, a la vegada, sense entrar per la porta, com veurem i celebrarem el que hi ha dins?
– I no es tracta d’un amor com la preferència per la Coca-cola o la Pepsi, el dolç o el salt….. “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments”: estimar i guardar els manaments. Estimar és optar, és decidir: on sóc? on vull ser? a quina casa em quedo? Quin esperit acullo? quina força em mou? on deixo el meu capital, on poso la meva confiança qui deixo entrar a casa meva?
Una espelma a Déu, una altra al diable
– El nostre problema és aquest: volem la benedicció de Déu, la seva pau, la seva seguretat i protecció però sense entrar per la porta, sense decidir-nos per Ell, sense despullar-nos dels altres “déus”, mantenint tots els nostres amors, visibles i amagats, honrosos i inconfessables…
– “El món no el pot rebre”: què vol dir? No el pot rebre el nostre egoisme, la nostra indiferència, el nostre estar amb les portes tancades a l’Esperit de Déu. No el pot rebre la nostra manca de fe, la nostra covardia per ser de debò cristians, el nostre cor petrificat pel materialisme i la comoditat… No el podem rebre en la mesura que volem posar una espelma a Déu i una al diable, en què no ens decidim…
– “Però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres”: per això, malgrat tot, malgrat nosaltres mateixos, no deixem d’estar atrets per Déu, no deixem de tornar vers ell… perquè tornem vers casa nostra, vers la nostra pàtria!
Instants d’eternitat… dins la grisor del nostre temps
– Ara bé, fins i tot quan experimentem alguna cosa d’aquest Déu que habita dins nostre, aquesta experiència té la marca de la nostra humanitat: és fugisser, provisional, és d’un instant i se’n va, no el podem retenir… per com és Déu i per com som nosaltres….
– És l’instant de felicitat d’una festa, però que queda ombrejat pel conflicte que sorgeix immediatament entre dos membres de la família, és la plenitud de la contemplació de la natura, al qual succeeix el dolor del genoll, o l’angoixa pel retorn a les dificultats de la quotidianitat, és la fondària del “t’estimo” d’un moment, però acompanyat per aquella espina clavada que em separa fins i tot del més estimat….
– Per això, encara que hem rebut l’Esperit, de vegades copsem que som fills estimats per sempre, però de vegades encara som orfes, estem prop de Déu sempre, però sovint ens sentim lluny, creiem però la nostra fe només és lluminosa en alguns instants….
– Per això les frases tan boniques i tan veritables de l’Evangeli d’avui se’ns diuen en el context d’un comiat: marxo, vindré, confieu, tornaré a venir…. i podríem dir, i quan tornis ens visitaràs, però la teva presència no serà permanent…
– Som els qui caminem, l’Església i el cristià de a peu, com a pelegrins, entre llum i llum, la grisor, entre un acte de fidelitat i altre, la nostra mediocritat.
– Però avui afirmem el que és etern, enmig de la nostra caducitat: “sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”: aquesta és la nostra, fe, aquesta és la convicció més fonda, aquesta és la nostra pàtria i la nostra casa. Tornem-hi una i altra vegada, sentim el nostre fonament, gustem el vi de la presència, tastem l’aliment que ens fa sentir a casa.
– “El meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré”: i sentirem que no hi ha res en aquest món comparable a l’experiència d’aquest amor.